Celia Buitrago
Celia Buitrago
Em dic Celia Buitrago i vaig acabar els meus estudis de formació en Medicina Tradicional Xinesa l’institut Helpractiker de Barcelona a l’any 90. En base a aquesta medicina practico la acupuntura, que permet estimular i potenciar el sistema d’autoregulació del propi organisme, i per tant facilitar la recuperació a nivell sistèmic i local de molts desequilibris.
Al llarg d’aquests anys he buscat la manera de complementar i entendre millor la meva base, que sempre he sentit que era la Medicina tradicional xinesa. Per fer-ho he anat formant-me en diferents ramals d’aquesta disciplina, tot i que sempre he utilitzat la acupuntura cóm a principal eina. Per exemple vaig aprofundir en la fitoteràpia Tradicional Xinesa amb plantes Xineses i també occidentals a la Societat d’Acupuntors de Catalunya ( SAC).
He fet diferents formacions per entendre millor les bases i tècniques diagnostiques d’aquesta medicina que més m’han interessat i en les que baso més el meu tractament. Per exemple en el diagnòstic per la llegua o el pols, que permet observar els canvis de l’estat inicial del pacient, durant la sessió i durant el seu tractament.
Certament, tot i que la proposta del tractament holístic proposa un enteniment de l’arrel que provoca la simptomatologia, he considerat necessari l’estudi d’aquesta en relació a diferents trastorns i síndromes que de manera més habitual presenten els pacients a la consulta. Per exemple, vaig aprofundir en el tractament de reumatologia amb el professor Peng Jiangyun, en la Yunnan University of Tradicional Chinese Medicine, i en altres especialitats com la ginecologia des de la Medicina tradicional Xinesa amb el professor Giovanni Maciocia.
També em vaig formar en homeopatia en CENAC, en Kinesiològia holística en la associació AXIS I diferents tècniques de massatge, entre altres formacions, que aplico segons les necessitats de cada pacient.
Des de el principi em va interessar la manera en la que la medicina tradicional xinesa havia entès l’home com a part integrant de la natura i per tant regit per les mateixes lleis que aquesta. Em va apassionar l’observança d’aquesta medicina respecte al equilibri natural i diferent dels nostres òrgans i teixits segons el moment dels cicles naturals. Canvis naturals i continus que es produeixen gracies a senyals pròpies del nostre organisme, les nostres necessitats i factors externs, traduint-se en una relació
saludable, de desequilibri, o de malaltia.
Amb el temps em va sorprendre cóm una medicina mil·lenària havia entès tant bé les relacions fisiològiques que avui en dia s’evidencien amb mètodes científics.El meu interès per entendre aquesta correlació, i la necessitat d’aprofitar els coneixements actuals per treure més benefici d’aquesta medicina mil·lenària, em va portar a formar-me com a genetista a la Universitat Autònoma de Barcelona. Lluny del que es pensava fins fa pocs anys, els gens no només canvien per mutacions genètiques produïdes per l’atzar, sinó que avui en dia se sap que els nostres gens s’expressen d’una manera o altre, adaptant-se a cada moment de la nostra vida, a la nostra forma d’alimentar-nos o d’interaccionar amb el nostre medi. L’epigenètica és l’estudi d’aquests canvis que poden mantenir-se i inclús ser heretables.
La possibilitat de confluència i comparació dels dos punts de vista, em va apassionar, donat que la genètica avarca l’estudi dels canvis d’expressió dels nostres gens, en funció d’una patologia o desequilibri, i cóm la reversió d’aquesta pot influir també en una expressió normalitzada.
Penso que els coneixements i avanços actuals ens col·loquen en un moment privilegiat de la nostra historia, i que l’home, a pesar del moment crític i amb més possibilitat d’un materialisme superflu, també està vivint un moment de major necessitat de ser conscient de sí mateix i per extensió del seu propi equilibri o la seva salut.
Recordo que quan estudiava Medicina Tradicional Xinesa, durant les primeres classes, el meu Mestre, en Miquel Aguirre, ens parlava de les classes de Metges que es consideraven a l’antiga Xina. En aquell temps diferenciaven als que ajudaven a alleujar la simptomatologia, els que ajudaven a reequilibrar l’organisme amb tècniques cóm l’acupuntura i els grans metges-mestres, que aconseguien que el pacient no emmalaltís, ensenyant-li trobar el seu propi equilibri.
Donant una ullada a aquells primers contactes amb aquest mon, recordo haver passat per una etapa, suposo que necessària per tothom, on la manera d’actuar era seguir i intentar interpretar les valuoses receptes dels mestres i dels tractats clàssics, per alleujar la simptomatologia dels meus primers pacients, i recordo també lo gratificant de aconseguir-ho.
Ara, que el propi pas del temps m’ha ofert l’experiència com a terapeuta de entendre’m i entendre millor a l’altre, aspiro a poder interpretar adequadament la causa dels signes que ofereixen la possibilitat del desequilibri, i de l’enteniment d’aquest per tornar a l’estabilitat.
A vegades el desgast que suposen aquestes situacions, dificulta molt aquesta reconducció, per un mateix. En el meu cas cóm a terapeuta, intento que la tècnica en sí doni la informació adequada per que l’organisme pugui reorganitzar-se, a l’hora que considero imprescindible el feedback conscient del pacient cóm part activa de la teràpia.
